Fins a la segona dècada del segle XIX, del magnetisme només s’estudiaven els fenòmens originats pels imants. Els físics es preguntaven si hi havia alguna relació entre el magnetisme i l’electricitat. La presència de càrregues en repòs davant un imant no modificava les seves propietats, i tampoc els imants produïen cap efecte sobre les càrregues.
L’any 1819 el físic danès Hans Christian Oersted va descobrir per casualitat aquesta relació. Oersted era professor, i en una classe fent un experiment, va acostar una agulla imantada a un conductor pel qual circulava corrent i va observar que l’agulla es movia i tendia a adquirir una posició perpendicular al conductor.
Com a conclusió va treure que el corrent elèctric exerceix accions magnètiques, és a dir, es comporta com un imant. Així va ser com, per primera vegada, van poder relacionar-se aquests dos fenòmens.
Les càrregues elèctriques creen al seu voltant un camp elèctric, però si es mouen, a més, creen un camp magnètic. Perquè hi hagi una interacció magnètica cal que les càrregues elèctriques estiguin en moviment.
FORÇA EXERCIDA PER UN CAMP MAGNÈTIC SOBRE UNA CÀRREGA EN MOVIMENT
D’acord amb l’experiència d’Oersted, les càrregues en moviment creen al seu voltant un camp magnètic (A). Si a prop d’aquest hi ha un altre camp magnètic (B), aquests interactuaran i, en definitiva, el camp B aplicarà una força sobre la càrrega en moviment. Aquesta força s’anomena força de Lorentz. Depèn de la càrrega q, del vector velocitat v de la partícula que incideix al camp i del vector camp magnètic B com indica la fórmula següent:
